El dia de la marmota

Si començo dient que no ho havia pensat ningú em creurà. Però, tot i aixi, no hi havia pensat.

Ha sigut al despertar-me, encara amb els ulls tancats, que m’he adonat que la feina que avui tinc per fer connecta amb alguna cosa que ja vaig fer en el passat, i que, potser això, sí seria una petita història que em podria explicar.

Avui, onze de setembre, publico els dos darrers webs que he fet, i fa 12 anys, el 2001, vaig enviar la primera web a l’hiperespai d’aquesta cosa anomenada World Wide Web. Ho recordo perquè va ser el dia de l’atemptat a les torres bessones, el dia que occident va començar a sospitar que potser no existia un lloc segur anomenat “casa”.

Podria fer tantes reflexions sobre tot plegat que acabaria feta un embolic, però avui només em vull fixar en la consciència del canvi i de la repetició. Potser ara el temps i l’espai seran benevolents i es plegaran en un punt d’energia que em propulsi més enllà de mi mateixa, de la meva presó. Un cercle que es tanca. L’escapada del dia de la marmota. Sempre he tingut una tirada inexplicable cap al món màgic (em sap greu, pare).

I, mentre faig el meu exorcisme personal, parlaré de com era i com és la que s’ha convertit en una de les meves grans passions i en la meva feina: internet.

<el codi>

Tot el que corre per Internet està fet de zeros i uns. Zeros i uns que es combinen en una màquina per mostrar coses comprensibles per a les persones. Mostren, així, paraules, textos, imatges, cançons, etc.

Com que no hi ha ningú al món que sàpiga escriure en zeros i uns, els qui preparem aquests materials ens valem d’un llenguatge (de molts, de fet) que codifica totes les coses: són les instruccions que el teu navegador fa servir per mostrar-te el que hi ha a la Xarxa.

La finalitat del codi és que tu puguis veure les coses com jo les he pensat: el títol ben gran, la foto a la dreta, a sota una frase en lletra petita gris… Que tothom ho pugui veure i entendre des d’on sigui: un ordinador, un mòbil, una PlayStation. Per això hi ha unes paraules màgiques que embolcallen el contingut en si. Aquestes paraules màgiques ténen el poder de donar color, amplada, vora; de ser negreta, cursiva o subratllat; de situar les coses a la dreta o a l’esquerra; de fer sonar una cançó.

L’any 2001 vaig escriure tot el codi a mà, en el bloc de notes de Windows, i vaig tardar tres mesos en acabar tot el projecte. He de dir que era un projecte gran, amb moltíssimes pàgines de tot tipus i que ho vaig voler fer tot tota sola i a mà: formularis, desplegables, banners, icones, mapes. 263 arxius. Les imatges, fetes amb el Paint.

També he de dir que jo no en sabia, de fer webs, però la feina que tenia m’avorria tant que vaig demanar sisplau que em deixessin tornar a casa, que n’aprendria i els faria el web que necessitaven. També vaig demanar que em paguessin l’equivalent a tres sous sencers pel projecte. I, estranyament, van acceptar.

Quina felicitat desxifrar el codi! Em passava hores mirant el “código fuente” amb l’Internet Explorer! Com podia ser que no m’hi hagués interessat abans?

Les pantalles eren de 800px per 600px. I, tot i que mai havia sentit parlar del concepte, vaig fer una web “fluïda”. M’enfadava moltíssim que es veiés bé en algunes màquines i malament en d’altres, depenent del navegador i la mida de la pantalla, així que, al final, vaig fer tota la web amb taules. Taules dins de taules dins de taules, fins que tot va quedar a lloc. I les taules les vaig fer en tant per cent: així si algú tenia una pantalla més gran (o més petita) la taula s’adaptava a l’espai que tenia.

Avui he tornat a mirar el codi d’aquella primera web: fins i tot ja feia servir fulls d’estil externs, tot i que bona part de l’estil és intern, dintre de les etiquetes d’HTML. La majoria d’aquestes etiquetes ja no existeixen. Ara l’estil se separa totalment de l’estructura. I l’estructura ha de descriure el contingut que conté, no li ha de donar forma. És la web semàntica.

I és que, si aleshores era apassionant, avui en dia és emocionant. És un nou internet, ja no tan primitiu i improvisat i limitat. Ara les coses ténen un sentit. Escriure bé el codi, descriure el contingut perquè persones i màquines ho entenguin, donar la forma amb el mínim possible. Fer un internet lleuger i ràpid, eficient, correcte, universal.

Les webs que avui entren en òrbita són diferents. Ara ja no són estàtiques i sempre iguals, sino que poden establir un diàleg amb la persona (o màquina) que les visita. Canvien en temps real per intentar oferir el més apropiat en cada cas.

I, tot i que la majoria dels encàrrecs que tinc em demanen fer servir un gestor de continguts (un WordPress, un Magento), segueixo escrivint bona part del codi a mà, fent canvis artesanalment. Perquè encara no hi ha cap editor que superi a una persona. I mentre això sigui així, jo seguiré fent codi.

Ara puc fer una web en dues setmanes. Però és una web semiautomàtica, amb el codi que han escrit milers de persones que ni tan sols coneixo però que formen part d’una comunitat virtual oberta de dissenyadors i desenvolupadors internacional. I això també és increïble. Una manera de treballar que mai abans havia existit, col·laborativa i desinteressada (tot el desinteressat que pot ser un ésser humà), assincrònica i fora de l’espai.

</el codi>

I a tot això se suma multitut de fenòmens paral·lels que han anat desenvolupant-se al voltant d’internet: buscadors i posicionament, xarxes socials, marketing digital, creació de continguts. l’HTML5 i el CSS3.

De totes les coses que he provat (i són moltes), internet és l’única a la qual dedico la major part del meu temps i energia. És un organisme viu, i per tant canviant, que m’obliga sempre a estar alerta i a anar més enllà. És una il·lusió ancestral de comunicació i universalitat. Una maya que et permet ser capità interestelar sense sortir de l’habitació d’infància.